Ara Balears

El CEO de Futur Finances, Pau A. Monserrat, és un col·laborador habitual del diari Ara Balears, que es publica a les Illes Balears. En aquesta secció publicarem els articles que ens semblin més representatius i útils pels usuaris de Futur Finances.

¿Què amaguen els bancs?

Fa uns anys atacar la professionalitat dels bancs i les seves recomanacions d’inversió era pràcticament un pecat capital. Familiars i amics m’escoltaven despotricar de determinades pràctiques bancàries, però pocs em prenien gaire seriosament.

Fossin préstecs hipotecaris concedits a persones que previsiblement tendrien problemes en un futur per pagar, o productes com els fons d’inversió col·locats fent veure que eren semblants a un dipòsit a termini, las irregularitats eres usuals i ben visibles.

No se sap ben bé quan, però puc afirmar que fa més d’una dècada, els banquers van decidir que captar els estalvis dels clientes fidels, pagant uns interessos per ells, i canalitzar aquests recursos cap a productes de finançament d’inversions i consum, era massa avorrit. O, tal volta, consideraren que no donava els doblers suficients.

Començaren a comercialitzar productes d’estalvi tòxic enlloc de dipòsits rentables. El client normal no ho sap, però a l’empleat de banc no el premien si ens ofereix comptes corrents o dipòsits a un bon interès. Més bé tot el contrari, la seva feina es tractar de col·locar-nos un producte “similar”, probablement un fons garantit o no, una participació preferent, una quota participativa (només la fallida CAM es va atrevir amb aquesta ruïnosa inversió), obligacions subordinades o bons estructurats. No és que els bancaris siguin males persones o mals professionals, en absolut. El tema és que cobren d’un banc amb directius que decidiren que era més important guanyar doblers que tenir clients agraïts.

Hom sol escoltar i llegir en molts de medis de comunicació que el ciutadà té la culpa d’haver viscut per sobre de les seves possibilitats i ara ho paga, en relació als préstecs personals i hipotecaris que va sol•licitar en la època de bonança aparent. Què fàcil és manipular a una opinió pública amb una exigua cultura financera. No és la família endeutada la culpable de no haver analitzat adequadament la seva capacitat econòmica de retornar les deutes, no la principal culpable, al manco.

Els bancs estan obligats per les lleis i costums a actuar com un bon comerciant, quan aproven una operació d’actiu. Donada la seva informació estadística, medis informàtics, materials i personals, se li ha d’exigir una diligència molt superior a la d’un pare o mare de família. En porques paraules, han de tractar de concedir doblers a persones que previsiblement les podran retornar i per finalitats més o manco lògiques. Podria fer referència als mils de milions d’euros que estem injectant als balanços de la banca nacionalitzada i la que no ho ha sigut encara, però no crec que sigui necessari. De la meva època professional com expert hipotecari puc narrar operacions hipotecàries impossibles, a ciutadans que acabaven d’arribar al país o a parelles joves amb mesos de relació, gent sense estalvis ni per pagar la taxació o amb contractes temporals recents. És culpa dels clients haver-se endeutat? Tal volta. En tot cas, ho estan pagant de forma dramàtica.

Sofreixen els bancs la seva part de responsabilitat en quant a la concessió irresponsable de crèdit? En absolut.

El sistema financer no ha funcionat, no a causa de la crisis econòmica, com ens volen fer creure. S’ha esbucat per la seva incompetència o mala gestió, si tenim en ment que són empreses privades. Es sol senyalar a las caixes d’estalvi com les responsables de tot. I no serè jo el que les eximeixi de porgar els seus pecats. Però el problema no és que fossin caixes, com ens demostra Colonya, Caixa de Pollença, o Caixa Ontinyent, sinó que pretengueren operar com a bancs privats gestionat el risc amb criteris polítics absurds.

Però els bancs no poden pretendre ser eximits de la seva nefasta gestió. Darrera de les portes de les oficines bancàries, amb totes les excepcions que volguem fer, hi ha venedors de productes financers. Repeteixo, venedors. Pretendre que un venedor ens assessori adequadament no és absurd, en absolut. Tots som venedors de la nostra feina, en puritat. Per mi, un bon venedor ajuda al client a comprar el que millor s’adapta a les seves necessitats, amb les restriccions que tots tenen: els productes que fabrica o proporciona la seva empresa.
Hi ha bons venedors a les oficines bancàries, una majoria m’atreviria a afirmar. El problema és que els seus directius no volen que siguin bons venedors, sinó bons col·locadors dels productes que en cada moment els hi manen vendre. I aquest és el gran problema de la xarxa d’oficines que va parasitar tota la geografia espanyola: que eren una màquina molt eficient d’endossar qualsevol cosa, sense cuidar la relació a llarg termini amb els confiats clients.

Podem creure i esperar que la crisis faci canviar als banquers, però jo no hi confio. Més bé tot el contrari, segueixen cometent els mateixos errors sempre que poden. Tot i això, hi ha esperances. Moltes esperances, diària jo. I aquest optimisme en basa en una realitat que molts oblidaren: la demanda de serveis financers. En altres paraules, el poder que tenim com a consumidors de forçar els canvis en la oferta.

Hem de ser persones informades, formades, responsables, exigents i canviarem els bancs. Hem d’aprendre a comprar doblers, no a confiar amb que els venedors ho facin per nosaltres. Reclamar qualsevol comissió que no ens sembli correcte, comparar les condicions dels comptes corrents dels diferents bancs, negociar el tipus d’interès dels crèdits, aprendre a distingir un dipòsit d’altres productes de risc.

Els bancs no canviaran voluntàriament, els canviarem entre tots, si acceptam la nostra responsabilitat.