Una fal·làcia és un raonament que sembla vàlid però que no ho és. Si el raonament incorrecte té l’objectiu conscient d’enganyar llavors, a més s’anomena sofisma.

Als economistes se’ns sol acusar de no encertar gaire en els nostres anàlisis de la realitat econòmica, principalment si fan referència al futur. I certament ens equivoquem bastant. Però molts del “errors” comesos seguint les indicacions de prestigiosos economistes, de institucions com el FMI el Banco Mundial, la OCDE, el BCE, el Banc d’Espanya o la Comissió Europea no es deuen tan a errors com a objectius no fets públics, a falsedats o mitges veritats.

I per amagar la realitat, s’acudeixen a falses certeses i sofismes, emparats amb la complexitat de la terminologia econòmica.

El que tots hauríem de voler ser i els partits polítics escoltar es un economista independent o, al manco, transparent, ja que tots estem condicionats per la nostra experiència vital.

Hom es cansa de sentir afirmacions categòriques del tipus:

  • Si augmenta el PIB, millora el benestar de la societat.
  • Si hi ha creixement, milloren els sous dels treballadors.
  • Si l’economia creix, hi ha més llocs de feina.

El creixement econòmic per se no millora la situació dels ciutadans, de fet la port empitjorar. Es cóm es creix i qui rep els fruits de la bonança econòmica, el que determina les seves bondats respecte al ciutadans.

Fal·làcia de la falsa causa, en aquest cas.

  • Hauria estat pitjor no rescatar a les caixes d’estalvi.
  • Si es generalitza la dació en pagament, l’accés a les hipoteques serà molt més complicat i car.

Afirmacions que pretenen ser certes per la raó de la por i eventuals conseqüències catastròfiques no provades o directament falses.

S’utilitzen fal·làcies “ad baculum” o del bastó.

  • Si es redueix el nombre de riscs, hi haurà menys pobres.
  • El deute públic que considerem injust, no s’ha de pagar.
  • Hem de gastar més per reactivar l’economia.

O tindrem menys rics i pus. Tal volta l’objectiu hauria de ser la millora de les possibilitats dels menys afavorits i no desincentivar la creació de riquesa.

El deute públic injust l’ha demanat un Govern democràtic? Tenen que pagar els creditors els errors o males arts del Governants enlloc dels votants..?

Keynes també deia que els Estats havien d’estalviar quan l’economia anava bé…

Son fal·làcies “ad populum”.

  • La forma de tenir més llocs de feina es que es reparteixi.
  • Si els sous baixen, l’economia millorarà i es generaran més llocs de feina.
  • L’ocupació està creixent i sortim de la crisis…

Moltes de les mesures que les institucions forcen a acomplir als Estats, si de la UE xerram, es basen en receptes suposadament dissenyades per grans economistes o que, per la simple raó de que les recomana una institució com el FMI o el Banco Mundial, han de ser certes.

Tal volta siguin el sofismes més perillosos i difícils de detectar per ciutadà normal i per molts d’economistes. Son les fal·làcies “ad verecundiam” o apel·lacions a l’autoritat.

(Visited 8 times, 1 visits today)