Visions d’un economista de la crisis econòmica actual

M’han demanat des de un medi de comunicació que intenti realitzar un anàlisis de l’actual crisis. Aquesta tasca és del tot excessiva pel meu limitat coneixement, si bé alguna cosa en puc dir. Seguint la meva devoció per fer-vos a tots partíceps de les meves paraules, penjo aquesta informació en aquest el nostre blog.

Si hay algún castellano parlante que no entienda el catalán y quiera, puede traducir el texto con el Traductor de Google.

Parlar sobre la crisis quan esteim immersos en el fons d’ella, amb les turbulències que això implica, no és una tasca fàcil i, per molt que diguin els experts, fer previsions és un exercici de funambulisme.
Podriem marcar tres moments diferents per analitzar la greu situació econòmica, un resum d’on venim, on som i on anam.

1.- Causes de la crisis

L’efecte de la titulització de productes financers basats en hipoteques subprime (de pagadors de dubtosa solvència, vaja). La desregulació afavorida pels governants d’ EE.UU. del seu mercat financer, en base a la suposada eficiència dels mercats, va permetre que ingents paquets de fems econòmic embolicat amb lluent paper de regal, es vengués a la banca i a inversors de tot el món. I no es coneix la magnitud de les pèrdues inoculades al sistema financer mundial. L’ economista peruà De Soto, per exemple, estima de forma conservadora que l’import d’aquests productes derivats d’altíssim risc pot elevar-se a 600 trilions de $, unes 12 vegades la producció total mundial. En poques paraules i simplificant, si tots els Ninja hipotecats no paguessin les hipoteques i tornessin les claus als bancs (cosa que funciona així als EE.UU. degut a que de la deute hipotecària només respon l’immoble, no el patrimoni personal del deutor), hauríem de produir 12 anys seguits per pagar el forat produït. Esgarrifós.

En realitat, aquest muntatge financer es basava en una falsa premissa: Les cases mai baixen de valor. I si baixen, si.

2.- La crisis en els moments actuals:

Quan la banca descobreix que tenen fems en els seus balanços, però no saben exactament quant, s’espanten. Quan de doblers haurem de aprovisionar, guardar en la nostra caixa fort personal, per fer front a les eventuals pèrdues? Ningú ho saps i tanquen l’aixeta del finançament. Es deixen de deixar doblers entre ells; i aquestes restriccions es transmeten als particular i, en el cas espanyol on la majoria d’hipoteques són a tipus variable, augmenta la mensualitat (al pujar l’euribor, que no és mes que la mitja de tipus a que es deixen doblers els bancs entre si).
Sense finançament, les promotores presenten concurs de creditors, els treballadors de la construcció van a l’atur (en el millor dels casos, si no pertanyen al damnificat col-lectiu dels autònoms). Després s’acaben els préstecs personals i cau el consum, cau l’ocupació, torna a caure el consum, i entram en un cercle viciós. La Tempesta Perfecte ja ha arribat a les nostres costes.

La forta baixada de l’euribor ha duit una certa calma a les economies domèstiques, fins que l’atur ha assolit nivells alarmants i el problema deixa de ser pagar la hipoteca per ser menjar.

3.- Quan i com s’acabarà la crisis?

M’encantaria poder dir demà. No és així. Les prediccions dels suposats experts mundials han sigut equivocades, quedant-se curts sobre la severitat de la penúria econòmica.

Per sortir de la crisis ha de millorar l’economia financera  i la real. En el sentit de la financera, fins que la banca no sàpiga les pèrdues reals a les que s’enfronta. Algunes solucions passen per seguir les recomanacions del FMI. I a l’economia real hauran de canviar moltes coses. A Espanya, on es parla d’una nova economia basada en la innovació, les energies renovables, etc, tenim un problema afegit: El nostre mercat immobiliari estava sobredimensionat. Moltes de les persones que han entrat a l’atur des de la construcció, mai tornarana  trobar feina en aquest sector. És dur, pero és així. O es reconverteixen o no trobaran mai més feina; i no és tasca fàcil.

Ara Espanya no només ha de reactivar els llocs de feina desapareguts, n’ha de crear de nous. I el nou model econòmic que necessitam exigeix un mercat laboral més modern i àgil, un sistema normatiu que beneficii a la gent innovadora i emprenedor i un sistema educatiu que faci que els millors talents no vulguin ser funcionaris sinó creadors de feina i riquesa, empresaris en el millor dels seus sentits.

La meva opinió personal és que notarem símptomes de recuperació econòmica a partir del darrer trimestre del 2010, al juntar-se una millora de l’ocupació, la necessitat dels bancs de treure al  mercat el seu stock de vivendes a preus baixos, una certa reactivació del crèdit i l’estímul fiscal a comprar un habitatge abans del 2011. Esperem i desitgem que no encertin els més pessimistes.